Problem displaying Facebook posts. Backup cache in use.
Click to show error
google-site-verification: google06ce7b5293689176.html
Mans o imatge? (09/10/2018)
“Se debe tener mucho cuidado con los nombres de las personas y de los seres vivos, porque al pronunciarlos se toca su corazón y entramos dentro de su fuerza vital” Isabel Allende, Cuentos de Eva Luna.
Vivim en un món on la nostre imatge, la nostra veu, el nostre nom,… es mostrat a tot arreu, sense apreciar el tresor que regalem a l’infinit.
A nosaltres no ens agrada molt aquesta exposició, ens sentim més còmodes amb el contacte real!
Aquestes són les nostres eines, les mans amb les que plantem, reguem, acariciem, recolecten, sequem, desfullem, enbosem i estimem la Terra!
___________________________________
Conte O realitat (05-10-2018)
Temps era temps…hi havia una vegada…i sembla ser que ja arriba a la fi el conte…
Un país ple de colors. Del groc més intens de les xicoies i el palid de les semprevives; del lila preciós de les lavandes i el més pastel de les mentes; del blanc impecable del saüc o el trencat de les tarongines…
Una terra amb unes olors tant penetrants, que desmaiava les ànimes dels més imperturbables. Aromes dolços i subtils com la camamilla, l’hisop,…o penetrants i densos com la farigola, el romaní,…
Un indret digne d’admiració per la varietat i la qualitat. Amb bons entesos que les cuidaven, recolectaven, treballaven i estudiaven.
Un lloc, que tot i els prodigis que posseia, tenia un malefici (o poder no…) i els seus habitants caminaven tristos pels camins, i només veien grisos i tenien el nas sempre tapat…i és més, en comptes d’admirar aquell goig del seu entorn, el destruïen, i només s’enlluernaven pel que venia de molt lluny…
Sempre hi havia caballers amb armadures brillants, fades amb varetes espurnejants, bruixes amb encanteris espeterrants, sabis amb llibres enormes plens de formules…però res de res, el país seguia amb el malefici.
Les petites plantes que desprenien aquelles olors tant penetrants, i tenien aquells colors tant vistosos, van anar desapareixent, poc a poc, i cada cop hi havia menys varietats, i inclús, menys homes i dones que les treballaven.
I així, aquell pais, ple d’admiració i sort, va anar caient en l’oblid, i quan algú queia malalt allí, res no podia calmar el seu cor o la seva ànima, perquè res quedava de la meravella que va fer gran i única la seva Terra…
I m’agradaria acavar aquest conte amb un final feliç…però no existeix encara, perquè poc a poc, Catalunya, va perden el tresor que amagen les seves plantes, per les meravelles que arriben de terres molt llunyanes, amb una qualitat dubtosa, però un preu ajustat…
I vet aquí una gençana, vet aquí una àrnica, una pena, però quasi ha desaparegut tot.
PD: podria escriure el mateix conte amb tot el sector primari tremola pel malefici de la nostra ceguera. I cada cop que una família abandona el seu projecte, estem més lluny de que cap conte acabi be…
Fil vermell (04/10/18)
Hi ha una llegenda oriental, que explica, que les persones destinades a coneixe’s, estan connectades per un fil vermell invisible. Aquest fil mai desapareix i esta permanentment lligat als dits, tot i el temps, o la distància. Però arribat el moment, aquest fil es tensa, i miraculosament, aquella persona apareix a la teva vida per fer algo important en ella.
Un dels meus fils vermells invisibles, estava unit al Xavi i a l’Anna. Formatgers i Ferrers, però també, pares i lluitadors incansables.
Una família amb qui compartim la lluita de ser petits emprenedors, llargues xerrades i molts projectes i idees!
L’Anna fa uns formatges deliciosos, sobretot un amb herbes…de bona procedència, és clar!
I el Xavi, fa unes obres d’art amb ferro, que sembla que treballi amb fang i no aquell material tan dur!
I ara, ens han fet un preciós regal! Uns collarets i una polsera amb el dibuix d’un hisop!!!! Signe de protecció davant de mals esperits.
Gràcies Xavi i Anna, pel regal, i sobretot per confiar en nosaltres, creure en el nostre producte i possar tanta il·lusió i fe en el nostre projecte!
_____________________________________
I ja comença el fred de debò! (01/10/18)
8°C aquest matí, i això vol dir que cal córrer de debò, perquè moltes de les plantes ja començen a patir massa, deixan d’enviar sabia a les fulles, aquestes es tornen grogues, aviat cauran per poder passar tota la seva força a les arrels, i així poder sobreviure a un hivern més.
Que sàvies són les plantes! Quan ens cal aprendre d’elles…i poder fer una preparació també nosaltres pel fred que ve…
Mentrestant, la maria Lluïsa, la menta, la tarongina, ja ens marquen la fi de la recolecció!
“La naturalesa es complau amb la simplicitat” Isaac Newton.
__________________________________________
La Vall, la Llar! (30/09/18)
Casa meva, és la terra entre muntanyes que formen una vall, una petita “tassa” entre varies faldes de pics, plena d’arbres, cabirols, porcs fers, granotes, sargantanes, saltants d’aigua, un riu, petites “platgetes”, pomeres, faigs, alzines,…i infinitats de vida, que en alçar la vista, que en aturar-me a agafar aire, o simplement, mirar per la finestra, em fa sentir que estic a casa, un lloc on estic segura i a resguard de tot el que passa a l’exterior.
Aquesta Terra és on he arrelat i les meves fulles es mouen al ritme del vent i les tempestes amb armonia i pau.
Gràcies per acollir-me, aquí no estic mai perduda, i res em fa por.
__________________________________________
III JORNADES (24/09/18)
I ja van tres!
Però aquest any no les teníem totes no… Per mil coses, i gràcies al desànim que, a vegades, són capaços de transmetre certes administracions…però això és un tema apart, que prometo dedicar-li un capítol sencer…
Però el Parc Natural de l’Alt Pirineu, si que hi va ser aquest cop, i gràcies al seu recolzament, vàrem poder tirar endavant de les terceres Jornades d’aprofitament de plantes Aromàtiques i Medicinals d’Araós!
Però si cal parlar d’algo d’aquestes jornades, és del gran mestre Antoni Agelet! Un pou de ciència que ens va saber cautivar i embaladir durant quatre hores dissabte i quasi cinc diumenge! Paisatges, muntanyes, roques, arbres, plantes,…tradicions, història, bruixeria, saber, medicina,… tot va ser tocat, i el resultat és un profund agraïment al seu coneixement tant fàcil de transmetre i tan a disposició!
Gràcies Antoni per fer-ho sencill i proper!
__________________________________________
JUDIT FLORETES GUARIDORES (18/09/18)
El primer cop que la vaig veure, estava asseguda sota la pèrgola del nostre camp amb els seus dos nens, que aleshores eren molt petits, uns bebes.
D’això en fa més de dos anys.
Donava el berenar als petits, i en veure’m em va demanar permís per fer-ho, i això em va sorprendre.
El seu semblant era seriós, distant, trist…una sensació que m’ha quedat gravada, per sempre més que l’he vist.
Després, la vida ens ha anat portant al punt on som ara de la nostre relació, amigues-socies-col.laboradores… i moltes altres coses que som plegades.
Però sobretot, recordo el dia, que amb un somriure de nena petita, va venir amb la bogeria dels saquets terapèutics…tenia nom i tot aquell desitg! “Floretes Guaridores”
“el nom l’hi ha posat l’Estel!” Em digué emocionada! I em va contagiar de la seva il·lusió, i va ser tan fàcil! Ella ho va fer sencill i fluid, i a més, es van juntar dues ments inquietes i plenes d’ocells al cap!
Una màquina de cosir de la família que ella ha domesticat, unes teles recolocades de quan la seva nena era molt petita, unes receptes fetes a mitges i sobretot, molt amor al Pirineu, la terra que la va veure néixer i creixer i que també la va veure plorar i enfonsar-se.
El que més admiro d’ella, és la seva passió a la natura, a les coses artesanes, a les bones persones, a la vida i el gran amor pels seus fills!
I una cosa ha portat a una altre, els saquets terapèutics, les espelmes purificadores, l’ambientador de lilà, els saquets d’armari,…i les que vindran!
La frase que em ve al cap al veure la seva força, és una que m’ha marcat molt d’Elizabeth Kübler-Ross:
“Las personas más bellas con las que me he encontrado son aquellas que han conocido la derrota, conocido el sufrimiento, conocido la lucha, conocido la perdida, y han encontrado su forma de salir de las profundidades. Estas personas tienen una apreciación, una sensibilidad y una comprensión de la vida que los llena de compasión, humildad y una profunda inquietud amorosa. La gente bella no surge de la nada”
Aquesta es la Judit Camp, molt més que la meva sòcia de bogeries, un honor de poder tenir-la dins de la meva tribu.
__________________________________________
QUADRE SILVESTRE! (09/09/18)
Ara toca córrer, perquè en poques setmanes, o poder dies, començarà a fer fred de debò per les nits, i les plantes decidiran que es hora de resguardar-se a l’interior de la terra, com una hibernació de qualsevol animal de muntanya.
Però ara encara no, encara falta una mica, i per això cal córrer a recollir les darreres flors, les últimes fulles,…esperant un dia sense pluja, i tot i això, el terra ja comença a acumular humitat i fa aquella olor de bosc ple de bolets!
M’omple de felicitat, em fa sentir plena, anar amb el meu cistell, les meves tisores, la vista posada al terra, el brunzit de les abelles apresant- se també…és un dia de festa; davant meu tinc una bona estona de feina plaent i agraïda, i com a objectiu, el cistell ben ple de fruits preciosos per poder fer productes durant l’hivern!Déu ser la meva sang recolectora que s’emociona tota!
Però, per sobre de tot, cal ser agraït i honest i només recollir l’imprescindible, perquè tal i com va dir el mestre Gandhi:”La terra té lo suficient per satisfer la necessitat de tots, però no les ambicions d’uns pocs”
Començo a caminar, i els meus ulls se’n van cap a la vara d’or, l’hipéric, la mil fulles, la farigoleta de roca, l’orenga, la cua de cavall, la malva, l’hisop.
Es un dia ple de colors i olors, on els tons del meu quadre, els posa una mà erràtica i juganera!
__________________________________________
I ARA COMENÇEN DE NOU AGRAÏNT (06/09/18)
Els inicis són sempre difícils, l’objectiu el pots tenir clar, però els camins per arribar-hi, no estan marcats, cal refer el tros recorregut per tornar a la vía correcta, i així un cop rere un altre, com si la guia que ens han donat estigués borrosa o plena d’errors, o pitjor encara, en un idioma que no sabem interpretar.
Així ha estat també en el nostre cas, sabíem molt bé el punt final, però em hagut de corregir la direcció varies vegades, i sense temps de mirar enrera, emprendre un altre sentit, però sempre amb la mirada posada al capdamunt de tot.
Ara mirem enrera, sobretot els moments més complicats, aquells en el que perds l’esperança, i el cor s’omple de bromes fosques, i no podem més que agrair a tothom que ha cregut en nosaltres en tot aquest temps, aquells que han vingut als tallers, o han comprat els nostres productes, que han confiat en el nostre projecte i ens han recolzat, que ens ho han dit, o simplemente, han tornat a comprar les nostres infusions o condiments, o coixins, o el patxaran,…Gent anònima, o amics a quin posem cara i somriure, gent llunyana que ens ha vingut a veure, o gent de molt a la vora nostre, familia i veïns,…
A principis d’estiu creiem que ja no teníem més força, ni recursos per tirar endavant del nostre projecte, i en canvi ara, creiem que ja em trobat el camí segur d’arribada a casa!
Gràcies al tots i totes!!!
FIRAS I FIRAIRES (22/08/18)
Les fires vistes per dins, són un món completament diferent al que trobem quan hi anem a passejar per una.
La preparació no es sencilla, perquè has de portar la teva botiga en un cotxe, o en una furgoneta, esperant acertar els gustos dels clients d’on aniràs a parar… i quasi mai acertes!
El muntatge és curiós, tot de gent atrafegada, preparant la parada el més atrayent possible, colocant les coses amb tot el carinyo d’algú que ven allò que ha fet amb molt d’esforç, amb les seves pròpies mans: formatges, melmelades, embotits, dolços, licors, quadres, joies, cremes, herbes,…hores i hores prèvies.
“Molta sort!” “Molt bona venta” “L’any passat va ser molt bona aquesta!” ” A veure si podem pagar el cost de la fira i la benzina…” “Va! som-hi que avui tot anirà rodat!”
Comença l’espectacle!
La gent mira desde lluny i ells treuen les millors gales! El més gran somriure!
Donen a tastar, deixen olorar, expliquen el que fan, els conviden a visitar-los…
“Un troset de formatge? Tendre o sec?” “Aquesta melmelada està feta amb nabius del bosc! Les cullo jo mateixa!” “Olori, ja veurà com l’enamora!” “Aquest xolis, només té carn i pebre, res de coses estranyes!” “Un gotet d’infusió?” “Amb aquesta crema li desapareixeran tots els dolors!”…
Hi ha qui mira recelós, allunyat, fa inclús una ganyota quasi de despreci, i això dol al firaire, que agafa aire i ho prova una mica més enllà…entristit, però sap que no pot aturar-se, perquè la gent va passant i cal captar la seva atenció, enamorar-los amb el seu tresor, portar-los quasi dins de casa seva, que estimin allò que ells han fet amb les seves mans! Només tenen un dia, deu hores de peu, parlant, movent-se sense parar…
Miren de reüll la parada de més enllà, ben plena a vessar, amb enveja, però alhora alegrant-se de la seva sort, i amb més ànims, procuren atreure a mes gent al seu espai!
Hi ha nens que corrent per entre les paradetes, fent xivarri i divertits, mentre els pares remenen per un taulell i un altre, i els firaires es miren de reüll…”A veure si tombaran tot el género”
Hora de dinar! Fa calor, i no hi ha gaires ombres, ni cap lloc perquè els firaires dinin tranquils…Una rotllana i cadascú treu el seu tupper, o el seu entrepà, una cerveseta, una mica de cada parada, i sobretot uns riures plegats! Quasi és el millor moment, se’ls veu relaxats i contents, malgrat tot!
Ja torna la gent! I un client, que ho sap tot, discuteix amb cada un sobre el preu, O sobre la qualitat…ell també fa formatge, melmelada, infusions, cremes,… ho fa tot, i millor que tots, i l’entreté d’aquella senyora que mirava fixament el seu producte…carai…quina llàstima…
Un grupet de nois joves, pregunten molt, però al final comprèn una bona bossa! Quin cop de sort!
S’acava el dia i començen a recollir parades “Com ha anat?” “A la tarde fluixet…oi?” “Quina gentada…i quin poc calaix…” “Pos jo estic content…menys faig assegut a casa…” “L’any que ve no vindre aquí…l’any passat ja ho vaig dir i mira…ni per pagar el cost, ni la benzina…”
Toca recollir, carregar, anar fins a casa i tornar a posar-ho tot a lloc, per tal de demà tornar a començar, qui sap si en una altre fira, o a la botiga de casa, o fent género, …o en una altre feina… perquè ja se sap..això de firaire no dóna per molt!
Ara que miro les fires per dins, i conec a forçes firaires, m’agradaria demanar-vos un favor: el proper cop que aneu a fira, adreçeu-vos a un i pregunteu-li per alló que fa, us sorprendrà una persona plena de vitalitat amb ganes d’ilusionar-vos pel seu projecte!
Els firaires són gent especial i espectacular de debò!
TENDRESA (19/08/18)
Les plantes s’assemblen una mica a les persones (no al revés).
Les plantes necesiten ser regades, però amb l’aigua del cel no n’hi ha prou a vegades, cal que les mirem, i si la terra està un xic seca, que les reguem.
Una mica com les persones, que ens cal que ens mirin, que ens entenguin que ens cal una mica d’atenció, ser banyats en dolçor i comprensió
Les plantes necesiten que ens adonem que estan allí, ben boniques, sempre brillants per nosaltres, amb les seves flors de mil colors, i amb les seves espines.
Una mica com les persones, que ens cal sentir-nos acceptats pel nostre entorn, com som, preciosos i perfectes, inclús amb els nostres defectes.
Les plantes necessiten ser tocades, ser olorades, ser mirades, ser estimades.
Una mica com les persones que ens cal el contacte físic més íntim, una caricia, un massatge, una abraçada, un petó,…
Les plantes necessiten del sol per poder viure, per poder créixer, per poder ser fortes i sanes.
Una mica com les persones que ens cal l’amor per poder sobreviure al món.
Les plantes necessiten que les curem si estan malaltes, que els donem atenció amb allò que li sigui el menys agressiu possible, però que els ajudi en aquell moment de dificultat.
Una mica com les persones, que quan el nostre cos fa un crit, vol dir que no ens cal que l’ataquem amb productes químics, sinó que l’escoltem i ens encuidem de buscar solucions més amables al dolor.
A les plantes, com a les persones i com al món, li cal més tendresa.
__________________________________________
BRUNZIT DE LAVANDA (14/08/18)
Fa quatre anys, a la part obaga del nostre camp, vàrem plantar lavanda, de la “angustifolia” i de la “latifolia”.
Ara ja són unes senyores plantes ben adultes, i que produeixen unes flors amb una olor penetrant i dolça!
El moment de fer la recolecció de les flors, és màgic i especial.
Abans d’entrar dins del seu espai vital, només cal fer una ullada per sobre per veure tota la vida que hi ha allí dins! Papallones, abelles, escarabats voladors, mosquits, mosques,…hi ha tants, que el brunzit, fa pensar en un aeroport en ple tràfic de vols!
La miro desde fora, agafo aire, tanco els ulls i em capbusso dins! He entrat al seu món, i haig de ser respectuosa, ja que estem lluitant pel mateix recurs, però, per fins diferents, i les flors són el tresor comú. Per tant, molta calma! “no agafaré tot… podeu anar unes flors més enllà?…aqui no? ja vaig una mica més enllà jo…voleu una cançó? la de “la mare de déu quan era xiqueta”? perfecte, som-hi!”
Zig-zag, zig-zag, les tisores van tallant les tijes i un saltamartí salta tot indignat de ser despertat de la seva siesta a ple sol!
I mentre cantussejo, em bellugo com una ballarina sobre un escenari lila i aromàtic, permeten ser esquivada pels insectes!
Aquest any la flor de lavanda serà perfecte per poder disfrutar d’una infusió relaxant, mentre el brunzit de la vida exterior, ens recorda al dels insectes mentres era collida!
___________________________________________
TALLERS (10/08/2018)
Com a productors i elaboradors, per tal poder introduir a tothom en el mon de les infusions i dels condiments, una de les nostres activitats més apreciada, són els tallers.
Consisteixen en apropar el món de les plantes aromàtiques i medicinals a tothom.
La idea és que sigui tot molt vivencial, que intervinguin tots els sentits, i que al sortir, cadascú hagi pogut despertar el seu “cuquet” en aquest meravellós món.
En tots ells es fan diferents activitats, sempre manipulatives, i dins del nostre camp, de manera que es transforma en una experiència impresionant!
Sempre em fan sentir viva per poder transmetre allò que més m’estimo, allò que faig per passió, i acabo implicant a tothom que ve, grans i petits, fent que ells sortin plens d’olors i de sabors, plens de ganes de buscar més i de posar més plantes a les seves vides!
Però hi ha algun dia, molt de tant en tant, que hi ha gent que ve i em fa sentir malament…
No sóc cap tècnica, ni crec que qui vingui a fer un taller, espera trobar-se una classe de química, ni biologia avançada…se més pel que he viscut en contacte amb cada dia de la vida de les meves plantes, que del que he trobat en llibres, i intento que pugui arribar a tothom, grans i petits, sabis o desconeixedors…
Crec que sempre es pot aprendre algo nou d’allà on vagis, amb el cor obert i la ment tranquila…
Aquesta gent que la seva saviesa fa que rebutgin un aprenentatge perquè ells estan per sobre de tot, crec que no podran rebre el regal de poder omplir novament la seva tassa de coneixements, perquè la seva sempre es plena…
Els dies que em passa això, em fan sentir trista i necesito molta força per continuar transmeten allò que se.
Jo dono sense esperar res a canvi, però em nudreixo molt de la cara de la gent quan acabem de fer el taller, aquell somriure d’orella a orella, aquelles felicitacions sinceres i desde el més profunt de dins seu, aquella llavor que se que he deixat, i que de ben segur fructificarà en un arbre ple de plantes aromàtiques i medicinals!
___________________________________________
AL PIRINEU A LES TARDES D’ESTIU PLOU!!! (08/08/2018)
Un cop el meu pare em va preguntar què perquè havia anat a viure al cap d’amunt del Pirineu…”Tant lluny? calia tant lluny?”
No vaig saber que contestar-li, tot i que em varen passar mil respostes, però cap em va semblar prou de pes perquè ell, un home savi com he conegut pocs, no me les rebatis.
Però al cap d’uns dies, un matí que passava pel Port de la Bonaigua, em va sortir la resposta de cop.
Era mitjans d’agost, i havia plogut molt la tarda abans, i al passar per sobre del Bosc del Gerdar, sortia una broma fresca, que conferia al conjunt un aspecte màgic i fantasmagòric, ple d’una bellesa d’aquelles que t’omplen de felicitat fins a fer-te sortir un sospir!
I aleshores vaig donar amb la resposta: perquè allò era el que més m’agrada dels dies que passàvem en família, de vacances, aquí adalt! :
Les tempestes de tarda, amb tot el soroll i llum que comportava, l’aigua que xocava contra el sostre d’on fóssim fent una cantarella rítmica,… i sobretot, la bona olor que deixava després en l’ambient aquell ruixat, i la fresqueta, i la boira… i tot plegat!!!
Perquè a l’estiu, al Pirineu, casi cada tarde plovia, i aquell record de felicitat plena i absoluta, era el que vaig venir a trobar aquí, i tot i que ara no plou cada tarda, segueix fent-ho de tant en tant, alegrant molt les nostres plantes, i els boscos i els rius, i recordant-me la resposta que ara li donaria al meu pare:
Perquè això és el que tu em vas ensenyar a estimar, la naturalesa en el seu estat més pur i més salvatge!
___________________________________________
CULTIU EN FEIXES (07/08/2018)
Al Pirineu, tot a lo llarg com a lo ample, s’explica als més menuts de casa la rondalla dels Minairons. Són éssers diminuts que viuen dins d’un canut d’agulles, i que quan són alliberats, exigeixen feina per fer, sota pena de mort si no se’ls plau.
Aquest conte de xics, s’entén quan mires cap amunt de molts horts de poble, i veus murs de pedra seca, en racons ben allunyats e innacesibles per poder aprofitar un petit troç de terra per plantar-hi alguna col o alguna patata. Llocs d’accés tan difícil, que només petits éssers voladors plens de ganes d’esgotar-se podrien haver fet!
Perquè això són els horts de l’Alt Pirineu, feixes per poder salvar el desnivell de la muntanya, camps per nans, no pensats, ni per maquinaria ni per cultiu més “professional”, on molts cops, ni els peus que avui en dia gasta molta gent, poden treballar a gust!
Les feixes obliguen a fer-ho tot manualment, amb lentitud, aprofitant cada racó, cada petit espai per poder-hi encabir alguna planteta.
Fan que la imaginació guanyi al poder de les màquines!
Però aquest any em començat a feinejar una feixa que de llarg fa més de 100 metres lineals!!! O sigui tres fileres perfectament rectes de, per exemple, perilla, la planta de l’alergia.
Quin plaer, començar a tallar per una punta i arribar fins al final omplint el cistell fins adalt cada cop!!!
Quan vaig veure el resultat de collir 300 plantes de perilla, que havien fet una crescuda fenomenal…em vaig emocionar! Podia haver saltat d’alegria com una boja, podia haver volat com un Minairo!!!
Un carro sencer!!!
Una feina que de ben segur miren desde el seu canut les petites bestioletes amb enveja!
___________________________________________
MARIA LLUISA (03/08/2018)
Padrina fa dies que està allitada, simplement deixant passar els records abans de morir. Va viure la guerra i la postguerra, per tant té moltes coses per repassar i posar en ordre dins del seu món de silenci.
Un dels darrers que va poder expressar amb certa coherència, i claretat, va ser quan era molt joveneta, i el menjar no sobrava, la tata Nina, li feia sempre aigua amb Maria Lluïsa, allò li calmava el raurau de la panxa i tot i explicant-li contes de fa temps, les dues es bevien tasses ben plenes per enganyar a la gana.
Ara, li costa empassar res, està molt dèbil, però es beu molta aigua de Maria Lluïsa, i això ara li espanta la por i la solitud.
Aquesta història me la va regalar la mare de la Queralt i el Max el darrer dia que varen venir a fer una visita al nostre camp. Són uns bons clients-amics que cada any ens visiten. Ella em va explicar entre llàgrimes que l’aigua de María Lluïsa que va beure al final dels seus dies la seva iaia, era de les nostres plantetes tan petites però tan oloroses. El darrer present que li va poder donar. I això la va fer molt feliç a ella, i aquest obsequi m’ha fet sentir-me molt venturosa a mi!
Gràcies!
___________________________________________
TURISME O PRESSA? (02/08/2018)
Jo no sé gaire sobre la pujada del preu dels lloguers per poder ocupar els turistes, o de les botigues iguals que hi ha a totes les ciutats, o dels sous lamentables que es paguen al sector serveis,…vaja, que jo no domino tots els problemes derivats del turisme.
Però jo si se una cosa que m’agradaria reflexionar en veu alta. Perquè el turista té tanta presa?
Una de les feixes que nosaltres treballem, està just a sota l’ermita de Sant Francesc d’Araós. Una ermita romànica preciosa del segle VII, plena d’energia relaxant, que es pot visitar per dins, arreglada de fa només 40 anys.
El camí per arribar-hi passa per sota d’on treballem, per tant podem veure perfectament el trànsit de gent que la visita aquest dies. Doncs bé, hi ha una cosa que em té molt sorpresa d’aquest fet, algo que jo no puc entendre ni comprendre, i és que quasi tothom s’esta màxim 5 minuts per visitar-la…no és sorprenent?
Es pot entrar dins, i hi ha uns bancs de fusta molt bonics per seure-hi, i contemplar el sencill altar, i el sostre de fusta, ple de nius d’orenetes, que aquests dies entren i surten amb els seus alegres crits que resonen dins d’una manera màgica.
Quan entro, m’hi puc estar molta estona embadalida per l’espectacle tan meravellós i per la fresca calma que hi ha dins.
Entenc que s’han d’aprofitar les vacances…però 5 minuts només? Algun cop, inclús, es com una cursa, toquen la paret i tornen enrera a tota velocitat perdent-se camí enllà per on han vingut…
Un cop, però, va venir una senyora amb una gran motxilla. La vaig veure passar, però no tornar enrera…i sorpresa i una mica espantada, al cap de molta estona, vaig anar cap a l’ermita, per veure si li havia passat res. Estava asseguda a dins, amb una gran llibreta de dibuix i una cámara al costat, i gargotejava molt concentrada. Ens vem saludar, i amb un castellà molt bàsic (crec que era francesa), em va fer mil preguntes sobre el lloc, sobre el poble, sobre tot…i vàrem acabar fent una infusió tranquilament les dues allí dins…en total va estar quasi quatre hores…
Estic segura que tot té un terme mig…però l’observació del lloc que ens acull, poder és una mostra de respecte i amor, més enllà dels selfies ràpids i les ullades fugiceres…
Us convido a seure i mirar amb els ulls tancats, els secrets del que ens envolta!
BENEIDA CAMAMILLA!!!! (31/07/2018)
Déu meu quanta feina dona aquesta curiosa planteta, amb el seu aspecte fràgil de princesa a punt de tombar-se.
Fa unes flors boniques, que desperten dos sentiments ben contradictoris: o bé és un remei imprescindible, o bé només el seu record ja ens fa venir basques!
La seva recol·lecció…és una paraula que no encaixa molt en el que fem quan ens toca agafar-les, ja que és una feina lenta que cal fer cada dos dies per tal que segueixin sortint les flors, i així una planta ens pot durar un o dos mesos, depenent de la calor o de la pluja, o fins i tot de si alguna nit baixa la temperatura i a ella no li agrada.
Cada dos dies, unes dos o tres hores!
Nosaltres fem dos “tandes”, les que surten de les llavors de l’any anterior que ja comencem a collir a primers de juny i la que plantem, que fins a primers de juliol no floreix.
Per tant la recolecció es durant juny, juliol i a vegades una mica d’agost. El rendiment és molt baix, nosaltres em comprovat que collint 100 grams, ens queden entre 15 o 20 en sec…molt poc…i els restaurants en demanen molt en bossetes per servir!
Ara, no se perquè, és una flor que m’agrada de collir, malgrat tot, hi ha un plaer relaxant en agafar les floretes precioses de la camamilla, em recorda a treure els enredos dels cabells de les meves filles: una feina delicada, lenta, laboriosa, però que al final dona un resultat tant bonic!!! I la olor que queda als dits…ummm deliciosa!!!
En resum! Beneida camamilla que omples els meus dies d’ estiu de feina poc rendible, però plena de plaer!!!
PRIMERA RECEPTA (30/07/2018)
A vegades, mentres treballo al camp, em poso una estona la ràdio, molts cops, només per sentir una veu bonica de fons…
El cas és que l’altre dia, vaig sentir una frase en un programa de cuina que feien. Vaig sentir només: “estofat de pastanagues”.
Fa dies que li dono voltes…”ESTOFAT DE PASTANAGUES” !!!!
He buscat en els meus llibres de cuina, els que vaig heredar de la meva mare, o els que m’han anat regalant vells i usats i és clar, estofats hi han molts, però tots amb carn…
Però perquè no pastanagues soles! Amb el seu preciós color taronja i aquella olor a Terra!
Doncs m’hi vaig posar ahir, i el resultat va ser impressionant! I només pastanagues i ceba, i és clar!!! Herbes aromàtiques!!!
Jo hi vaig posar:
3 cebes ben grosses
1 kg de pastanagues
3 branques de sajolida
1 branca de romaní
3 branques de farigola
(pot ser substituir les branques per un farcellet o bé per condiments secs, però sempre de bona qualitat)
En una paella grossa vaig sofregir la ceba tallada més aviat grossa.
Quan va canviar de color, hi vaig afegir la pastanaga pelada i tallada a rodanxes no molt gruixudes (d’uns dos centímetres més o menys).
Vaig deixar que es fregis una mica, uns quince minuts més o menys.
Després vaig tapar la paella i hi vaig afegir les herbes aromàtiques dins, uns quince minuts més!
Sabeu quina olor desprenien aquelles sencilles pastanagues!!!
I ja està!!!
Aquí teniu com va quedar!
D’ON VENIM (29/07/2018)
Tanco els ulls i em deixo portar al meu espai segur, al meu somni que he anat creant com un joc de peces.
Cada experiencia, o cada lloc preciós on he estat, ha anat posant la seva pincellada al mural que és ara i que segur que no serà el mateix d’aquí a un temps.
Colors vius, ombres difuminades, olors penetrants, sabors impredictibles, el soroll dels ocells, dels grills, de les abelles,…l’aire que acarona l’anima.
En aquest meu quadre mental, hi ha aportat:
– El meu mestre en silenci, John Seymour amb el seu llibre: “Guia práctica de la vida autosuficiente: un clasico para realistas y soñadores” (cap nit me’n vaig adormir sense fer-hi una fullejada!)
– El gran innovador de l’agricultura: Gaspar Caballero, amb: “Parades en Crestall horticultura ecológica familiar”.
– El gran divulgador: Mariano Bueno amb: “El huerto familiar ecológico”.
– Brigitte Lapouge-Déjean amb: “Crea el teu jardí d’aromatiques”.
…i tots els passejos per França, terra d’horts preciosos, Itàlia i el seu aprofitament de l’aigua,…
Però segueixo tancant els ulls, i el meu lloc segur on recórrer es:
EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT (07/07/2018)
Cadascú té uns records on hi va a refugiar-se en els mals moments. Aquells raconets de la ment que volen tranquils dins nostre, com una papallona de vius colors, desitjosa que la mirem.
La meva papallona és de la infància, crec que no tenia més de quatre O cinc anys.
A la caseta que els meus avis tenien a les afores de Sant Cugat, molt abans que existís l’Hospital de Catalunya, i que alla hi haguessin moltes torres boniques.
Era una casa petita, però rodejada d’un preciós jardí, on la meva iaia Rafaela, tenia un hortet amb tomaqueres, mongeteres, enciams,…
Encara ara, si tanco els ulls, puc sentir la olor que les plantes feien quan fregaven la meva pell! Era, i és encara ara, el perfum més intens i bo que hi ha per mi al món!
També tenien un gran cirerer, que per arribar a les seves branques, calia escalar a una caseta petita, i que donava unes cireres tan gustoses, que tenies que barallar-te amb els ocells per poder disfrutar-les! Quin plaer, pujar alla adalt i menjar fins que la panxa feia mal!
També recordo, que no molt lluny de casa dels avis, hi havia un camp, no molt gran, on anàvem a comprar verdura i fruita cada setmana, però amb la particularitat, que nosaltres colliem amb la pagesa el que volíem i el que ens calgués! La cistella plena de verdures encara calentones, plenes d’aquella olor a vida, a Terra, aire i sol, a Natura en ple estat pur!!!
Allà vaig descobrir que la meva vida tenia que estar tocant la terra cada dia, cada minut, disfrutant del sol, de la terra i de tot allò que de petita em feia sentir viva i feliç!
I aquí estic!
Cultivant, recolectant, transformant, i sobretot, estimant allò que més feliç em fa al món! La terra!!!
MAMA (06/07/2018)
La meva mare em va ensenyar moltes coses, com totes les mares del món, que deixen el seu amor gravat dins nostre, en forma de consells, de xerrades tranquiles,…inclús de crits i enfados!
Però l’aprenentatge més gran, me’l va donar sense saber-ho, un cop el seu cos havia deixat de patir:
La vida cal disfrutar-la com si cada dia fos el darrer, perquè el moment de la mort, no ens avisa amb temps per tal que disfrutem dels darrers instants amb intensitat… no. Cal que assaborim cada minut, com si no n’hi hagués cap altre.
Ella va morir massa jove, plena de projectes i il·lusions, amb la mirada d’una nena descobrint encara el mon, fent sentir especial a tothom que s’hi acostés.
Va ser una gran dona, i per mi, sempre és un referent en els meus pensaments.
Per tu va l’inici d’aquest blog! Elsa
Mama, gràcies per la vida i per l’amor, gràcies per tot el que soc gràcies a tu.
